—Pots fer-me cas d'una vegada?
Enfront seu una Jane enfadada, una taula plena d'apunts, el que sembla ser el principi d'una novel·la que mai s'acaba (ni sembla que continuï), dues begudes a mig beure i la mateixa cadència a la conversa.
S'ho sap de memòria. Diria que n'està cansada de tot plegat: de la seva expressivitat gairebé agressiva, dels mots de sempre, dels seus intents d'entretenir-la i despistar-la, de les begudes ensucrades i les tardes entre papers.
De fet ho diria sense problemes si tingués algú a qui parlar però a part de la Jane, té poca gent a qui queixar-se d'aquesta mena de rutina.
Suposa que per això no para de fer-ho quan es troba amb ella; a la mínima cauen en la discussió familiar sobre si cal o no seguir veient-se, els retrets habituals per les seves personalitats.
I tanmateix continuen, sense falta, compartint espai com si fos un ritus impossible de trencar.
És evident que diria que l'avorreix, però la clau està aquí: la Sarah fa temps que no parla d'aquestes coses.
I com fa temps que ha deixat d'intentar explicar què és el que pensa de tot plegat, es pot permetre els seus pensaments caòtics, els seus llavis que s'alcen una mica cada cop que la truca o els ulls que de tant en tant desvia dels apunts per mirar-la, contradiguin el que hauria de ser fàcil d'entendre.
S'ho pot permetre però ha de reconèixer que precisament això és el que més la incomoda. No té temps perquè la Jane i les seves fantasies s'infiltrin en el seu projecte. Fins i tot ara es pregunta com coi ha acabat amb ella, hauria d'odiar-la. Odiar-la o ignorar-la per sempre. Hauria de guardar rancor per totes aquells cops que intercanviaven insults.
Però el cert és que li costa relacionar-la amb aquella noia, també ella mateixa no creu ser la mateixa.
No, les coses han canviat, i no té forces per pensar-hi. Ni forces, ni ganes, així que la Jane que té al davant més riallera i amb ganes de fer-li la punyeta, és l'única que existeix.
El passat cada cop s'allunya més i la Sarah només pot aferrar-se a l'esperança que els apunts que té al davant la condueixin al futur que espera des d'aquell dia.
Tanmateix, tot i que els seus pensaments s'haurien de centrar en les lletres que té al davant, no pot evitar fixar-se en com els ulls de la Jane sembla que cada cop tenen més presa per tancar-se.
—T'estàs quedant adormida.
—No és veritat, només estic molt centrada en l'escena que escric, per això mig tanco els ulls, per concentrar-me.
La Sarah prefereix passar per alt que la tinta no ha tocat els fulls en blanc des de fa una bona estona. No vol deixar en evidència que l'observa. Podria justificar-ho amb alguna cosa semblant a la curiositat científica: objectivitat i interès per allò que li és aliè. Seria una bona explicació, fàcil d'entendre, fàcil d'assolir-la com a pròpia. I una mentida pobra, no cal dir-ho.
Els minuts passen i la Jane xiuxiueja alguna cosa de fer una becaina i va caient sobre la taula fins que aconsegueix una postura que sembla prou còmoda per relaxar-se.
Passen les línies sobre els seus ulls i no hi ha manera d'evitar les ganes de fer-ho. Ho prova de tota manera agafant el got de la beguda ensucrada que fa hores que ha perdut les bombolles. Beu sorollosament i tota ella sembla un tòpic absurd.
Cau a la temptació i la seva mà explora els cabells de qui podria considerar com una amiga, si és aquest un mot que serveix per explicar-ho.
Feia temps que tenia curiositat pels cabells vermells de la Jane. Diferències de colors? Exotisme mal portat? No ho sap, però segueix pensant en la idea de la curiositat científica i els avenços de la humanitat i tota aquella mena de coses que semblen tenir ordre i sentit.
Potser els dits que volen enredar-se entre els cabells no hi entren del tot en tot aquell seguit d'idees, potser són l'excepció a la norma o alguna parida semblant; no ho sap però es permet moure els dits impregnats amb la por de ser descoberta.
Respira i de sobte el cor se li atura en veure el somriure i els ulls de la Jane clavats en ella.
—Vull menjar-me un xaaaai.
Les “a” es van tornant petites i sembla que delira entre somnis. Els ulls que s'han obert no sap si eren un miratge o un segon estrany entre la vetlla i el son que l'ha espantada.
No importa, treu la mà i intenta tranquil·litzar-se.
Els apunts segueixen mirant-la, acusant-la d'entretenir-se en intranscendències. La missió, el seu projecte, és l'únic que importa; com s'ha atrevit a pensar en altres coses?
El cor encara li va de pressa però les línies rectes la calmen.
Els segons passen i el moment queda relegat a una anècdota privada, fàcilment oblidable.
Només tornarà quan tingui ganes de fustigar-se amb les febleses habituals.
Però al cap i a la fi, només són uns minuts en una vida més llarga, res que pugui considerar-se gaire important.